Els homes com Joan Abelló, fan coses com les que ell va fer per l’art i per Mollet.
Enguany ens trobem en ple Any Abelló i, tot i que al Museu Abelló de Mollet, hi ha moltes activitats programades, estem segurs que ell i la seva obra segueixen sent uns grans desconeguts per molts de nosaltres.
Va digueu: qui dels qui esteu llegint això té una idea clara de qui va ser en Joan Abelló?
Tots coneixem pintors catalans com Dalí o Miró, però Joan Abelló? Qui va ser? Quina va ser la seva trajectòria com a artista?
I…perquè tenim, com en diriem… el seu santuari a Mollet del Vallès?
Un santuari que es compon de ni més ni menys que 11.000 obres d’art i 11 vivendes, connectades entre elles, que comprà al llarg de la seva vida per tenir espai per guardar i conservar aquesta col.lecció tan impressionant.
Nou anys abans de morir, el 1999, es va fer realitat un dels seus somnis: l’obertura de portes del Museu Abelló, on s’hi exposa tot en el que ell va creure i el va fer vibrar durant la seva vida, i tot pel què ell va lluitar.
L’energia i excentricitats que el definien
Els que el van conèixer el descrivien com un jove entusiasta i curiós que va venir a aquest món amb una missió: la de ser un artista reconegut.
Però sincerament, creiem que es van quedar curts.
Joan Abelló, no només va arribar a destacar en l’escena de la cultura catalana de la segona meitat del s. XX, sinó que també, la seva passió i admiració per la bellesa, el dugué a ser col.leccionista i marxant d’art.
Per tant, aquesta missió, va anar molt més enllà de ser artista. Durant la seva trajectòria també va impulsar nous artistes, a la vegada que difonia el seu art i els comprava peces per salvaguardar-les.
Abelló, va néixer a Mollet i tot i que va fer incomptables viatges a països exòtics com Marroc, Costa d’Ivori, Àsia o Brasil, o llargues estades a Europa, tal com diu al refrany, al final va tornar al born, al seu Mollet natal, del qual ell se’n sentia part.
“Jo no soc el pintor de Cadaqués o de Barcelona o de París.
Jo soc el pintor de Mollet, el pintor del Vallès”
Us asseguro que sentir aquestes paraules amb la seva veu, gruixuda, un xic nasal i arrugada, però melosa, emociona de debò.
Us deixem l’enllaç perquè les escolteu a l’audioguia de Visit Museum.
La barba de la sort
De cos corpulent i mirada penetrant, l’Abelló, tal com l’anomenaven els seus col.legues, duia barba, “sombrero” i, a l’hivern, capa.
Era alt i gros i la seva figura impactava quan anava pel carrer.
Tant era així que la gent, que en aquella època, que no vestia d’aquesta manera, li preguntaven:
- Sr., vostè és l’artista? Diuen que la seva barba porta sort, no ens deixaria pas tocar-la? Ell, cofoi de la seva condició de personatge públic i proper, estava encantat de complaure aquest desig i fer feliç a les persones.
Abelló era una persona alegre i bohèmia. Gaudia amb les tertúlies i la gent, però també es podia passar hores assegut a una cadira, pensant i reflexionant.
A la sala dels retrats que trobem a casa seva, s’hi exposen més de 200 retrats del pintor, realitzats per una bona mostra dels millors artistes catalans coetanis. Entre ells un de Dalí, dos de Miró i un altre de Picasso. La majoría, són fent de model seriós, però en alguns d’ells, hi apareix amb una actitud simpàtica i espontània, tal com el recordaven els seus amics.
Us reptem a què els trobeu quan aneu a visitar-lo
De què parlava en Joan Abelló en les seves pintures?
Tot i ser temps políticament difícils, Joan Abelló va tenir la sort de viure una de les èpoques artístiques més rellevants i canviants de la història de l’art.
Sumat a la seva voluntat inalterable de ser artista, van ser dues condicions imprescindibles per arribar a ser qui va ser.
Però el procés de convertir-s’hi no va ser un camí de roses i en molts moments les penúries econòmiques es van fer massa presents, però li sortia tant de dins, que no hagués pogut fer una altra cosa.
“Jo no col.lecciono diners, no m’agraden els diners. Jo col.leciono coses.
Com a artista m’agrada envoltar-me de coses boniques”
Com tots a la vida va tenir moments dolços i moments difícils i això queda perfectament reflectit a la seva obra. Nascut l’any 1922, va sofrir la cruesa de la guerra de molt jovenet.
Els seus inicis van ser al galliner de casa seva pintant paisatges i retrats plens de melancolia, en teles de sac, que era el recurs més econòmic.
La paleta cromàtica d’aquells moments ballava entre els grisos, els marrons i els ocres, aportant a l’obra un to d’intimitat i molta melancolía i sensibilitat.
Més endavant, a l’anomenada època negra, fa quadres foscos i tenebrosos on inclou la temàtica religiosa, malgrat que no era una persona gaire devota. La raó d’aquesta producció tant turmentosa van ser la mort del seu pare i la del seu germà petit que morí d’apendicitis.
L’explosivisme de Joan Abelló
Gràcies al pas del temps i a la seva manera de ser positiva i emprenedora, l’època negre queda enrere, donant pas a una nova etapa en la qual Joan Abelló, aconsegueix brillar amb tota la seva esplendor.
Una etapa dolça i molt creativa on arriba a ser un pintor reconegut en la història de l’art i les avantguardes catalanes: l’etapa de l’explosivisme!
Amb un sentit de l’humor agut i refinat, solia fer broma amb el sufix -isme, dient que vivia en l’era dels -ismes, ja que cada nova tendència en tenia un: l’expressionisme, el cubisme, el fauvisme, el modernisme, el constructivisme, el dadaisme, el surrealisme.
I encara en podríem dir més.
Però el què ens interessa és la tècnica que ell va començar a utilitzar i que va batejar com explosiv-isme.
Un nou -isme, inventat per ell, que es caracteritza per l’explosió de color i gruixos exagerats de pintura sobre la tela, que fins i tot arribaven a donar relleu al quadre i trigaven molt a assecar-se.
Va ser un estil de pintura molt expressiva on trobem algunes obres de gran format que impacten a l’espectador i no deixen a ningú indiferent.
En aquesta època Abelló coqueteja també amb l’art abstracte o semiabstracte i s’escapa de la pintura figurativa. La potència expressiva, cromàtica i temàtica d’algunes d’elles, com per exemple, la Mosca, posen de manifest el seu estil transgressor que com a artista sempre defensava.
El seus mestres i el món modern
“Els mestres són les persones més importants de la vida d’una persona,
després dels pares. O potser més que els pares, perquè ells són els que t’ensenyen”
Joaquim Mir i Carles Pellicer, van ser dos dels mestres van ser dos dels mestres que ell més va apreciar.
Abelló es definia com un pintor autodidacte en els seus inicis, però més endavant el seu anhel per convertir-se en un artista reconegut el va dur a endinsar-se en la tècnica de la mà d’aquests pintors tan destacats dins l’escena d’art català.
El 1946 va deixar Mollet per instal·lar-se a Barcelona a casa del seu mestre Carles Pellicer, al Passeig de Gràcia, núm. 4, on va viure 14 anys. Allà es va relacionar amb els artistes i intel·lectuals de la ciutat comtal en plena postguerra.
En aquesta època és quan comença a ser col·leccionista.
Ell considerava que una de les missions dels artistes era canviar el món i la manera de fer les coses, però més endavant, posa de manifest que els canvis que la societat ha experimentat, no acaben de convèncer-lo.
La seva energia i implicació en l’activitat cultural s’enriquia de la seva capacitat de reflexió – com ja hem comentat es podia passar hores pensant assegut a una cadira-.
Perdre’s en els seus pensaments era part de la seva manera de ser i amb els anys, el món modern el cansava, el trobava buit de contingut interessant.
“Tothom va massa de pressa,ara. Mira la televisió i ja no va als cafès a fer
tertúlies i a parlar de les coses que passen al món”
La mort de Pellicer el 1959, va ser una gran pèrdua per Abelló i va marcar l’inici dels seus viatges.
El Museu Abelló, un somni fet realitat.
En una conferencia que va donar a l’edat de 24 anys ja va expressar el seu anhel de tenir un museu, però el somni no es va materialitzar fins als 77 quan l’Ajuntament de Mollet accepta la donació del seu llegat i aconsegueix fons per acondicionar l’espai on exposar-la.
Abelló no només dona les seves obres d’art, sinó que també les 11 vivendes adjacents a casa seva que havia adquirit al llarg de la seva vida, per poder-les guardar.
En més d’una ocasió va manifester que no comprava les peces d’art perquè fossin comercials, sinó que comprava aquelles que tenien qualitat artística.
Us podeu imaginar, doncs, les joies que hi ha en aquest museu?
Recórrer-lo representa un viatge en el temps i una profunda descoberta de l’art català i d’artistes que tot i no haver tingut el ressò dels més grans van aportar obres de molt valor i van ser part del pas a la modernitat. Aquí hem de destacar l’exposició permanent dedicada a Dau al Set.
Records d’Àfrica
I podríem estar parlat del Museu Abelló i d’en Joan Abelló setmana rere setmana, ja que la feina que va fer no es pot resumir en un post.
Però la nostra missió és seduir-vos amb el més interessant de la seva vida i que la resta ho faci la vostra curiositat que sabem que la teniu.
Volem que hi aneu i el visqueu!
I no teniu excusa perquè avui, 13 de juliol, el museu inaugura una nova exposició temporal dintre aquest Any Abelló, sota el títol de “Records d’Àfrica” i que recull una col·lecció que va fer quan va visitar la Costa d’Ivori, que va vendre per complet i que avui ha estat cedida al museu pel nostre gaudi.
Així, que el Museu Abelló, molt agradable a l’estiu perquè s’hi està més fresquet que al carrer o que a casa, espera la vostra imprescindible visita, tot esperant que cada cop siguem menys els que no acabem de saber qui va ser i què va fer el nostre Joan Abelló, elnostre pintor del Vallès.
